dilluns, 24 de gener de 2011

13. Relat col.laboratiu

22 comentaris:

  1. Marc obrí els ulls i com cada dematí es dirigí cap al bany,es rentà la cara, i encengué l'aigua de la dutxa. Però una cosa extranya estava passant, no es reconeixia,la persona reflectida en el mirall no era ell! Era un monstre,be monstre monstre no és la paraula exacta. Li podria posar el nom d'home hortalitza. La seva cara era una gran patata gegant, els seus ulls pèsols, les seves orelles mandarines, i les seves mans pastanagues! Què estava passant?

    ResponElimina
  2. Era ell, però dins el cos d'una extranya criatura... Però per què? Per què ell? I per què aquella cosa?
    Decidí trucar a la Maria, la seva al·lota. La típica persona que cau bé a tothom, és simpàtica i divertida, però al mateix temps és la noia més gelosa de tota la terra.
    Maria en sentir la notícia no ho podia creure.

    ResponElimina
  3. Una vegada penjat el telèfon, na María tota preocupada va anar a casa de'n Marc.

    María (horroritada per la imatge) : Que t'ha passat?? Et fa mal?? Per què plores?

    Marc : Tinc por, la meva cara... on és? No em deixis sol, estic molt assustat María!!

    María : tranquil, calma't, no et deixaré sol, estic aquí, devora tú...

    Marc : però soc horriblee!!!

    María : A mi no m'importa ,ara, això...

    ResponElimina
  4. El pobre Marc, no sabia que li estava passant ni que fer, com tampoc ho sabia la Maria. El desolat jove va recloures a casa seva per evitar que el vessin en aquell estat tan deplorable. La Maria anava cada dia a veure'l i passava llargues estones amb ell. La noia actuava com si no li importés gens que el seu al·lot pogués ser assasinat brutalment en qualsevol restaurant o segrestat a una verduleria. Pero en realitat si que li importava. Aquella situació no podia agradarli a ningú. No podíen fer res més que ocultar-se a la casa del jove. Els dies acabaren per fer-se monótoms, repetitius, avorrits... Ell no volia sortir al carrer, li feia por i va començar a tenir uns bruscos canvis d'humor que el feien difícil de suportar. En aquesta situació, ella ja no tenia ganes de seguir amagant-se per no fer res i suportar al que quedava del que havia estat el seu gran amor. Així cada vegada les visites van anar acursant-se i el carácter de Marc va anar empitjorant per culpa e la clausura fins al punt de que la Maria va començar a deixar d'anar a veure'l durant dies i dies per poder fer les coses que solía fer amb el Marc, pero que ja no podía fer. Aquests dies en que la María gaudía tant de la llibertat de poder fer el que li agradava, a Marc se li feien eterns. Passava nits sense dormir, dies sense menjar, tansols sentia ira i solitut. El Marc que tots coneixíen va anar dessapareguent baix l'anyorança de la persona estimada i la por que sentia a no tornar a sortir al carrer. En canvi La Maria va anar deixant caure en l'oblit al pobre Marc amb el que ja no tenia afinitats perque realment ja no era el mateix.

    ResponElimina
  5. Els dies passaven, còpies uns dels altres, i Marc ja no sabia què fer ni què pensar. Es despertava cada dia amb l'esperança que tot hagués tornat a la normalitat, i que aquella estranya experiència no fos res més que un horrible malson, però això mai passava, i el record de la Maria no feia altra cosa sinó empitjorar la situació.

    Ell no esperava que ella tornés, fins i tot es preguntava si la tornaria a veure una altra vegada, o si no li quedarien res més que els seus records, la única cosa que tenia en aquells moments per reconstuir la seva nova vida, si es podia dir així.

    Per la seva banda, la Maria enyorava el Marc, però no el volia veure, no podia. La persona que ella havia estimat ja no hi era, i per molt que es sentís culpable i egoïsta, i més d'un cop hagués notat l'impuls de tornar correns a veure'l i dir-li quantíssim ho sentia, totes aquelles coses no canviarien res. El Marc tal com era abans se n'havia anat i ningú no sabia ben bé on...

    ResponElimina
  6. Seguiren passant els segons a la vida d'en Marc "verdureta" (era així com l'anomenava na Maria carinyosament quan encara l'anava a veure) i aquests segons es convertiren en minuts i els minuts en hores i aqueixes darreres en dies, fins que un dematí en aixecar-se, després d'haver somniat que es casava amb na Maria, va decidir que sortiria de casa seva i posaria el seu cas en mans de la ciència.

    Així que, dit i fet. Es va aixecar i, com cada dia, es va arreglar el seu particular cos i es va citar un parell d'amics pes explicar-los la feta ja que per ells en Marc havia desaparegut durant tot aquest temps. Els seus companys tengueren una reacció semblant a la de na Maria al començament, la de comprensió i sorpresa. D'aquesta manera decidiren acompanyar a en "Verdureta" al nou Hospital de Son Espases a veure el director del centre, Lluis Carretero, expert en mutacions genètiques.

    ResponElimina
  7. Un cop dins la consulta del director Carretero, aquest, que era un bon amic de la família, va actuar com si es tractàs d'un grip o d'unes angines i damanà amb molta normalitat als amics que esperassin al Marc a casa.

    Després agafà al Marc i li va explicar que tot el que estava a punt de veure era confidencial. En Marc s'estava asustant perqué no entenia res i, seguint per aquells passadissos de l'hospital al Carretero, van arribar a una porta blindada. El metge la va obrir i li diguè al Marc :
    -mira, això és el què està passant a Mallorca desde fa uns mesos. Ningú sap res d'aquesta barbaritat, només els especialistes que treballen aquí, ni tan sols les famílies d'aquesta gent saben el que els ha ocorregut al seu cos, i pensen que han desaparegut. De manera què, gràcies per venir Marc i sentint-ho molt t'has de quedar aquí fins que haguem estudiat la manera de tornar-vos a la vida vostra d'abans. Per favor, passa... a partir de demà començarem a fer-te les proves. No t'asustis, en uns quants mesoss tot haurà tornat al seu lloc.-

    Pum!, es tancà la porta i de sobte entrà en una dimensió on tot allò pareixia una presó o un experiment fruit d'un mal somni. !!!!

    ResponElimina
  8. Era increíble!, no era l'únic. Aquell lloc estava ple de persones "verdureta". Però el pobre Marc no estava disposat a xerrar amb la gent i que tornés a passar el mateix que amb la Maria, però aquelles persones eren diferents, els hi passava el mateix que a ell, alomillor podria trobar la manera de defogar-se.
    En aquell moment de tant de menjar-se el cap va sentir una dolça veu: "Hola, em dic Amàlia i tu?". En girar-se va veure una gran carabassa, però per l'aspecte de les seves mans i el seu aspecte, es podria dir que era una al.lota d'uns divuit anys. No volia contestar-li i en aquell moment ella l'agafà de la mà i digué: "No tenguis por, t'acabaràs acostumant. Vine et vull mostrar una cosa..."

    ResponElimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. I li va dur a una sala petita on estaven reunits un parell de joves jugant a cartes... Cares d'hortalisses i verdures.
    Llavors Amàlia li va dedicar un somriure "Sé perfectament com et sents, però lo que te volia mostrar és això."
    Li va mostrar una foto impressa on hi havia nins d'uns 6 o 7 anys. Ella va mirar la seva cara desconcertada i li va assenyalar un nin la dreta per sa par d'abaix: "no saps qui és..? Idò així retrà, si ja no te'n recordes... Aquest ets tu i aquesta (assenyalant una nina en direcció contrària i dibuixant una cara trsita que volia dissimular) som jo... N'Amàlia, recordes?"
    Era impossible! Van anar junts a s'escola. De cop i volta molts de records li van venir al cap. L'olor que feia el pati on jugaven sempre, el soroll d'aquella odiosa campana que donava entrada a ses classes, les pintures i els murals de parts del cos penjats a les parets.
    "Amàlia..." va suspirar en Marc. "Com pot ser? Si no vaig sebre res de tu des de..."
    "Vaig començar a tenir aquest problema molt més abans que tothom i feien ses investigacions amb jo... Però, jo sí que he sabut de tu... I... " (se li queien llàgrimes, bé, llàgrimes no... més bé eren com pepites blanques i petites que descendien a tota velocitat)"Jo sí que he sabut de tu Marc, tot... Perquè fa temps ja que... M'agradas i..."
    I li va besar en aquell extrem de sa sala on el llum pareixi desapareixer. Marc la va agafar de les mans tallant l'emoció del moment, se sentia culpable d'haver acceptat besar-la. Què pènsaria na Maria? Ell es sentia tan sol, i ara, del no-res, es trobava completament i absolutament perdut.
    "Amàlia, jo..."

    ResponElimina
  11. Amàlia, jo no sé com explicar-te això ... Des de que desaparegueres no he tornat a sabre res de tu i he refet la meva vida com ja veig q saps amb na Maria, però ara les coses amb ella no van bé des de que he començat a tenir aquest problema no hem pogut gaudir de les coses que a nosaltres ens agradaria fer, ni sortir, ni anar al cinema, ni anar a sopar ... en fi ella s'ha cansat de mi.
    I ara que arribo aquí em trobo en aquesta situació tan estranya, sense saber molt bé el que ens passa ien realitat no se perquè he tingut aquesta reacció cap a tu en veure que fa temps q t'agradava però crec que esteim confonent les coses...

    No se molt bé el que necessito a la meva vida tansols voldria pensar que això és un simple malson i que en algun moment em despertarè amb la meva vida d'abans.

    ResponElimina
  12. Passaren els mesos i pareixia que el procés de "canvi de verdureta a home" anava millorant. Així que en Marc tenia l'esperança de retrobar-se amb na Maria molt prest.
    L'amistat amb n'Amàlia no era la mateixa des
    d'aquell dia. Estaven molt distants. Però un dia en Marc va anar a arreglar les coses i seguiren sent amics.
    Unes setmanes més tard l'expert en mutacions,Lluís Carretero, els va donar la noticia més esperada: PODIEN TORNAR A SER HUMANS!!!
    Amb aquesta noticia,en Marc va pensar que na Maria el podria tornar a estimar com abans.
    Aquesta noticia va arribar també a les orelles de na Maria i va reflexionar sobre el que li havia fet i va pensar en anar-lo a veure i demanar-li perdó.
    En Marc s'al·legrà cuan la va veure i ràpidament la va abraçar.Varen estar tot el dia junts ; però a la matinada següent era el dia que esperava, el dia del seu canvi.
    L'operació va ser una gran èxit i tots varen tornar a la normalitat.
    En Marc i na Maria tornaren a començar la relació de nou.











    FI

    ResponElimina
  13. Potser l'amor ja no dona més de si, com que us ha agradat tant, anire penjant nous poemes antics, sobre altres temes. Aprofitarem per continuar investigant quins lligams tenim amb Grècia

    ResponElimina
  14. la imatge que jo deia l'altre dia del surrealisme es aquesta : http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Arcimboldovertemnus.jpeg

    ResponElimina
  15. Neus, Rafel dice que le disculpes, pero es que el ordenador no le deja subir su trozo. Así que me la ha pasado y la subo de su parte.

    Rafe Coll:
    Ni en les emboscades traidores et dobleguis
    donç la mort sols vendrà quan les parques ho filin (Rafel de Alejandría)

    ResponElimina
  16. Y esta es mi parte:
    Ni temis mostrar el teu cor a qui t'admira
    donç tots sabem que cada rosa té la seva espina,
    però amargar-se dins la pròpia esència
    es com renunciar a la vida per por a una besada
    d'aquell que t'estima

    ResponElimina
  17. ja que tal besada ,
    et podria retornar a la vida

    ResponElimina
  18. Lluita pel que vols, no et rendeixis
    i no et penediràs quan ho acompleixis.

    ResponElimina
  19. agenollar-se és el camí més fàcil,
    però estàs disposat a raspar-te els genolls?

    ResponElimina
  20. Fragment de n'Àngela:

    També hi ha una altra via
    però és més difícil seguir-la.
    És la de la valentia,
    només per a persones
    que no temen a la vida.

    ResponElimina
  21. me sap moltíssim de greu haver de pujar es relat a n'aquestes hores...però l'ordinador estava inservible aquest cap de setmana!
    La lluna t'aconsellarà
    el camí més fàcil elegirà
    pel teu destí, tal veggada cruel
    tal vegada, el millor tardà
    a Grècia com a bresol,en aquest món nostre
    més que paral·lel

    ResponElimina